Mapa conceptual

SÍ COM UN REI, SENYOR DE TRES CIUTATS

Sí com un rei, senyor de tres ciutats,
qui tot son temps l’ha plagut guerrejar
ab l’enemic, qui d’ell no es pot vantar
mai lo vencés menys d’ésser-ne sobrats,
ans si al matí l’enemic lo vencia
ans del sol post pel rei era vençut,
fins que en les hosts contra el rei fon vengut
un soldader qui lo rei desconfia;

lladoncs lo rei perdé la senyoria
de les ciutats, sens ulla posseir,
mas l’enemic dues li’n volc jaquir
dant fe lo rei que bon compte en retria
com a vassall, la renda despenent
a voluntat del desposseïdor;
de l’altra vol que no en sia senyor
ne sia vist que li vinga en esment:

llong temps a amor per enemic lo sent,
mas jamés fon que em donàs un mal jorn
que en poc instant no li fes pendre torn
foragitant son aspre pensament;
tot m’ha vençut ab sol esforç d’un cos
ne l’ha calgut mostrar sa potent força;
los tres poders que en l’arma són me força,
dos me’n jaqueix, de l’altre usar no gos.

E no cuideu que em sia plasent mos
aquest vedat, ans n’endure de grat:
si bé no puc remembrar lo passat,
molt és plasent la càrrega a mon dors.
Jamés vençó fon plaer del vençut
sinó de mi, que em plau que amor me vença
e em tinga pres ab sa invisible llença,
mas paren bé sos colps en mon escut.

De fet que fui a sa mercé vengut,
l’enteniment per son conseller pres
e mon voler per alguazir lo mes,
dant fe cascú que mai serà rebut
en sa mercé lo companyó membrar,
servint cascú llealment son ofici
sí que algú d’ells no serà tan nici
que en res contrast que sia de amar.

Plena de seny, vullau-vos acordar
com per amor vénen grans sentiments
e per amor pot ser hom ignocents,
e mostre-ho jo, qui n’he perdut parlar.

Ausiàs March

Tomba d'Ausiàs March a la Seu de València

Exercici B

B) Completeu el text que teniu a continuació (sobre el modernisme i l’evolució de l’obra de Rusiñol),afegint-hi els mots següents (els adjectius, si cal, en plural), dels quals us indiquem el nombre de vegades que apareixen:costumisme (2), costumista (2), decadentista (1), esteticista (3), modernisme (3), noucentista (1), noucentista (1), realista (1), regeneracionista (3), simbolisme (1), simbolista (2).

El modernisme

És difícil fixar els límits del modernisme. Se solen proposar aquestes dates:
• Com a data d’inici, el 1881 (quan apareix L’Avenç velografiat) o el 1888 (any de l’Exposició Universal);
• Com a data d’acabament, el 1906 (l’any en què Eugeni d’Ors, clarament noucentista, comença a publicar el Glosari) o el 1911 (per la mort de Joan Maragall).

El modernisme té dues etapes, el límit de les quals es troba en el canvi de segle: la combativa i la d’acceptació social. També es poden distingir dues postures bàsiques: l’esteticista (que té l’obra primerenca de Santiago Rusiñol) i la regeneracionista.

Rusiñol, modernista?

Els primers escrits de Rusiñol tenen un to d’humor vuitcentista de caràcter costumista, to que no abandonarà mai del tot i al qual retornarà amb força al final de la seva vida.

A partir del seu primer viatge a París i durant l’època sitgetana assistim a l’absorció del simbolisme per part de Rusiñol. És l’època de les proses poètiques d’Oracions (1987) i de Fulls de la vida (1898) i de la trilogia de les peces teatrals simbolistes –El jardí abandonat, L’alegria que passa i Cigales i formigues–, entre d’altres obres de to molt diferent.

L’alegria que passa, el primer gran èxit de Rusiñol, aglutina totes les tendències del modernisme (sense abandonar del tot el costumisme vuicentista). Respon a l’intent de crear teatre líric –per tant, l’Art Total– català, amb clara voluntat regeneracionista (contra el género chico i el flamenquisme), però de contingut esteticista (Simbolista per la concepció simbòlica dels personatges i decadentista per la visió del món que se’n desprèn).

Al tombant de segle, Rusiñol gaudeix d’una gran popularitat. Abandona les propostes esteticistes i es decanta cap a altres solucions. Escriu peces satíriques, obres de to més realista –amb l’inevitable regust comunista–, alguna d’escadussera de ressò regeneracionista com la de tema antimilitarista L’Hèroe i, finalment, cau en el costumisme sense pal·liatius.
L’obra més coneguda de Rusiñol, L’auca del senyor Esteve, implica el capgirament de les propostes de la primera etapa. Ja no hi ha enfrontament entre l’Artista i la societat que l’aïlla, sinó que l’autor propugna el pacte entre els dos pols del binomi. Aquesta fuga no implica pas un atansament al noucentisme, corrent que Rusiñol sempre va mirar amb prevenció.

Època de Vicent Andrès Estellès

El Franquisme

Acabada la Guerra Civil Espanyola amb la victòria dels autoanomenats nacionals, Franco va passar a ser cap d'Estat, proclamant-se Caudillo de España por la gracia de Dios. En els primers anys, el règim franquista va dur a terme una repressió brutal contra els adversaris, va donar suport a Hitler i Mussolini, i va practicar una política econòmica autàrquica que va alentir el desenvolupament de l'estat. Més endavant, el règim va establir contactes amb Estats Units, i va canviar de política econòmica. Els anys 60 es van desenvolupar per un increment notable del nivell de vida de la població en general (desarrollismo), si bé el nivell de llibertat personal i política no va augmentar de la mateixa manera.

El franquisme com a règim polític es va acabar amb la mort de Franco, que va ser succeït pel rei Joan Carles I d'Espanya com a cap d'estat. La transició cap a un sistema polític basat en una democràcia parlamentària va ser relativament suau.

Transició

Molts van considerar i consideren a la transició com una maniobra de distracció, que va forçar la prescripció amb total impunitat dels delictes comesos pel règim franquista, l'acceptació de la voluntat del dictador del successor a la Prefectura de l'Estat, la forma d'organització del mateix en forma de Regne, i un convenient canvi de jaqueta per als oligarques i alts funcionaris del règim . Molts catalans, per exemple Pere Quart i Lluís Maria Xirinacs, van anar més enllà considerant-la una mena de traïció als represaliats.
Altres la consideren l'única opció pragmàtica donat el fràgil equilibri de l'època, i d'altres la consideren un model exemplar de trànsit entre dictadura i democràcia.

Vicent Andrès Estellès

Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924 a Burjassot, en una família de forners. Quan esclatà la Guerra Civil tenia dotze anys i el record que en tenia d'aquesta no era excessivament dolent. Durant eixe període va aprendre l'ofici de forner i d'orfebre, però també mecanografia. La guerra influí molt en la seua obra, en la qual la mort és un tema recurrent.

Més tard va passar la joventut a València, on s'aficionà a la literatura de forma autodidacta: els autors que més li influïren en esta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Eluard, Pavese i Walt Whitman; en català, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel.

El 1942, amb divuit anys, va publicar el seu primer article al diari "Jornada", i a partir de llavors, se n'anà a estudiar periodisme a l'Escola Oficial de Periodisme a Madrid, on cursar la carrera com a becat; tres anys després faria el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias, dirigit per un dels millors periodistes valencians del segle XX, Martí Domínguez i Barberà, on feia tot tipus de reportatges. Allí es féu amic de Fuster i de Sanchis Guarner i establí una relació amb la seua futura muller Isabel, que també marcaria la seua obra literària.

El 1955 es casa amb Isabel, amb la qual tindria una filla que va morir als quatre mesos: així s'ancorava per sempre el tema de la mort a la seua obra i, en particular, al Coral romput, " La Primera Soledad" i " La Nit", "inspirats en eixa feta. El 1958 arribà a redactor en cap del periòdic, càrrec que va ostentar fins l'any 1978, en què «fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa.»[1]

Despatxar-lo del diari li suposà una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que alhora suposava dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es trasllada a viure a Benimodo, convidat oficialment per les autoritats, i combina la poesia amb la prosa.

En els últims anys encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com el de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada en 1990 o el dels Premis Octubre. Morí el 27 de març de 1993 a València.

Exercici A

A) Relacioneu els conceptes següents (tendències dins el modernisme) amb la seva explicació:

1.Art Total	D)Desdibuixament dels límits de les disciplines artístiques (com passa a l’òpera, en què hi ha teatre, música, pintura, etc.).
2.esteticisme	C)Una de les dues postures bàsiques dins el modernisme: l’art té valor per ell mateix (no cal que representi la realitat), els artistes creen bellesa i no cal que transformin la societat.
3.regeneracionisme	E)Postura (dins el modernisme) oposada a l’esteticisme, ja que els seguidors consideren que l’art ha de tenir un valor social.
4.simbolisme	B)Tendència dins el modernisme segons la qual l’artista ha de suggerir sentiments i estats d’ànim mitjançant símbols.
5.decadentisme	A)Tendència dins el modernisme que pretén crear un món de bellesa ideal, especialment a través d’una actitud de pessimisme vital, de la recreació de la mort, de runes, etc.

Poema Els Amants

ELS AMANTS

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Els amants. Vicent Andrès Estellès

Aquí un enllaç de la web que pot servir per estudiar.

Joan Salvat i Papasseit

Joan Salvat i Papasseit
Naixement	16 de maig de 1894 Barcelona, Catalunya
Defunció	7 d'agost de 1924 (amb 30 anys) Barcelona, Catalunya
Sepultura	Montjuïc, tram 7è, avda. Sant Jordi, nínxol 563.
Altres noms	Gorkiano, Joan Salvat-Papasseit
Educació	Autodidacta sense estudis regulars.
Ocupació	Escriptor
Muller	Carme Eleuterio i Ferrer (Barcelona 1894-1967)

Joan Salvat i Papasseit (Barcelona, 16 de maig de 1894 - Barcelona, 7 d'agost de 1924) va ser un escriptor barceloní d'extracció humil, esperit rebel i altament autodidacta. Conegut com a poeta d'Avantguarda, va tenir també una prolífica activitat com a redactor d'articles de crítica social en castellà i català simpatitzant amb els corrents anarquistes i socialistes de l'època. El seu estil enèrgic i impulsiu contrasta amb una vida d'obligada rutina i repós deguts als problemes de salut. Va morir de tuberculosi als trenta anys, deixant una obra que durant dècades va ser poc coneguda.

A partir dels anys seixanta la seva figura va ser popularitzada sobretot gràcies a autors de la Nova Cançó que van posar música a alguns dels seus poemes. Avui dia és considerat un dels escriptors catalans clau del segle XX i el seu recull de poemes El poema de La rosa als llavis és de lectura obligada a l'ensenyament secundari de Catalunya.

La Mancomunitat

La Mancomunitat de Catalunya va portar importants millores al país. En Dragui, el narrador de la sèrie "Història de Catalunya", explica com es va crear i destaca altres aspectes de l'època, com el pistolerisme o el naixement del noucentisme.

L'any 1911 van tenir lloc diverses reunions de delegats de les diputacions provincials, presidides per Enric Prat de la Riba, que tenien com a objectiu engegar un projecte per agrupar totes quatre diputacions en una sola Diputació de Catalunya. Així va néixer la Mancomunitat, que va ser el primer pas per demanar l'autonomia.

Després d'un llarg procés de tràmits, el 26 de març de 1914, la Mancomunitat de Catalunya va obtenir llum verda. Era el primer organisme públic nacional després de 200 anys, justos, de la guerra de Successió.

La Mancomunitat va dur a terme un programa d'acció per modernitzar Catalunya que va afectar els ferrocarrils, les conduccions d'aigua, els telèfons, les escoles... Es van crear, per exemple, l'Escola Superior d'Agricultura i l'Escola del Treball.

Un dels encerts de la tasca de Prat de la Riba va ser aconseguir la col·laboració de persones de tota mena d'idees i tendències. A Pompeu Fabra li va encarregar l'elaboració d'una gramàtica i un diccionari per ordenar la llengua; a Pau Vila, l'organització territorial de Catalunya en municipis i comarques; a Eduard Fontserè, la creació del Servei Meteorològic de Catalunya i, a Josep Comas, que estudiés el cel des de l'Observatori Fabra. Comas i Solà va ser un gran astrònom. Va descobrir dos cometes, una estrella variable i onze asteroides, un dels quals el va batejar amb el nom de Barcelona.

Rosa Sensat, Alexandre Galí, Manuel Ainaud i Joan Bardina van seguir el mètode creat per la pedagoga Maria Montessori a Itàlia. L'Escola Montessori es va instal·lar a la Casa de la Maternitat de la Diputació.

Prat de la Riba va impulsar nombroses organitzacions: escoles d'infermeres, d'art dramàtic, d'estudis comercials, biblioteques, museus...

L'any 1914, l'assassinat del príncep Ferran d'Àustria a Sarajevo va fer esclatar la Primera Guerra Mundial. Espanya no hi va entrar i la indústria en va treure profit.

Pocs anys després, a Mèxic hi va tenir lloc la revolució política i agrària, amb dos caps populars: Pancho Villa i Emiliano Zapata.

L'any 1917, Lenin va triomfar amb la revolució boltxevic a Rússia i això va encoratjar els obrers, que van veure que la presa del poder era possible.

Era l'època de personatges com Francesc Cambó, federalista, o Àngel Pestaña, anarcosindicalista; però també dels pistolers a sou de la patronal, que tenien al seu punt de mira el líder sindical Salvador Seguí, anomenat "el Noi del Sucre", i Francesc Layret, polític i advocat dels obrers. Va ser un temps de vagues que paralitzaven la indústria, bombes, pànic i mort.

Pel que fa a la cultura, va sorgir el noucentisme, un nou moviment cultural i artístic que va trencar amb el modernisme. El noucentisme es basava en la mesura i la serenitat mediterrània clàssica.

Eugeni d'Ors, filòsof i assagista, va ser un dels teòrics del noucentisme. Va dirigir el Departament d'Instrucció Pública de la Mancomunitat i va ser secretari de l'Institut d'Estudis Catalans.

Altres representants del noucentisme van ser el poeta Josep Carner, el pintor Joaquim Torres Garcia i la il·lustradora Lola Anglada.

Poema J.Carner

ESTELS

Si un estel es morís, qui en tindria, fidel,
recordança en el món, tan llunyà i adormit?
Qui mirés al seu lloc hi veuria la nit.
En el cel, qui sap mai on ha mort un estel?

Si un estel a venir cal que es mostri en el cel
(aqueix full tremolós que ja apar tan escrit)
qui podrà senyalar son viatge amb el dit?
qui sap mai, tan endins, on pot néixer un estel?

Hem viscut? O potser la parença ha mentit!
Hem de viure. El desig mentiria, cruel?
Que ton càntic humil sigui pur de recel.
Amb els ulls implorants fadiguem d'infinit.

Josep Carner

Josep Carner i Puig-Oriol (Pere de Maldar) (Barcelona, el 9 de febrer de 1884 - Brussel·les, el 4 de juny de 1970), fou un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com el príncep dels poetes catalans i el màxim representant de la poesia del Noucentisme.

Resum biogràfic

En 1897 entrà a la Universitat de Barcelona, on descobrí el catalanisme. Es llicencià en Dret i Filosofia. En aquesta època col·laborà a Montserrat i L'Atlàntida, entre d'altres revistes. Dirigí de fet Catalunya2 (1903-1905), Empori (1907-1908) i Catalunya (1913- 1914). El 1911 fou designat membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, i col·laborà amb Pompeu Fabra en la fixació i l'enriquiment de la llengua.

A principis de segle XX s'incorporà a La Veu de Catalunya, i hi escrigué fins al 1928. El 1915 es casà amb la xilena Carmen de Ossa ( -Líban, 1935), amb qui tingué dos fills: Anna Maria i Josep.

Renovador de la poesia, de la llengua i de la prosa, va crear un nou estil de periodisme polític. Amb Prat de la Riba, a la Mancomunitat, va lluitar per la professionalització de la literatura catalana, que considerava adolescent. Després de la mort d'aquest, el 1920 Carner es presenta a Madrid a unes oposicions al cos consular, i al març del 1921, ingressa a la carrera diplomàtica, i marxa de Catalunya cap a Gènova per instal·lar-s'hi amb tota la família com a vicecònsol d'Espanya. Va exercir càrrecs a Gènova, San José de Costa Rica, l'Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París. Durant la guerra civil espanyola va ser un dels pocs diplomàtics que es mantingué fidel a la República. A causa d'aquest fet i del manteniment de les seves fermes conviccions catalanistes i democràtiques, el 1939 el seu allunyament de Catalunya esdevingué forçat i no hi va tornar a residir mai més.

Es casà amb la professora i crítica literària belga Émilie Noulet en segones núpcies i emprengué el camí de l'exili, primer a Mèxic (1939 al 1945), on fou professor al Colegio de México, i després a Bèlgica on morí l'any 1970, poc després d'un breu (i sembla que no gaire conscient) retorn a Catalunya.

Poema J.Maragall

Les minves del gener
Com al mig de l'hivern la primavera,
aixís el cel avui, i el sol i l'aire,
obre de bat a bat balcons i portes
i omple la casa de clarors, aimia.
Glòria dels ulls el cel, del pit les aures,
són avui. Fins a cada moment sembla
que han d'esclatar en verdor les branques nues,
que l'horitzó ha d'omplir-se d'orenetes,
i que s'ha d'embaumar tota la terra.
No sents una frisança, dona? Digues:
no et sents la primavera a les entranyes?
Llança't, doncs, al carrer: si t'hi trobessa,
te donaria un bes al mig dels llavis,
al davant de tothom, sense vergonya
de besar i ser besat, que avui n'és dia.
Som al mig de l'hivern: ahir glaçava,
demà les neus blanquejaran la serra.
La primavera és lluny del temps endintre,
pro un dia com avui n'és la promesa.
Si promesa tu em fosses, estimada,
ja cap mena d'hivern en mi cabria,
ni ara, ni després, ni mai, que portes
tu a dintre els ulls la primavera eterna.

Joan Maragall i Gorina

Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d'octubre de 1860 – Barcelona, 20 de desembre de 1911) va ser un poeta català.

Maragall era el fill petit de la seva família i tenia tres germanes. El seu pare, fabricant tèxtil. Estudià dret quan el seu pare volia que es cuidés de la fàbrica, però això no l'impedí ser un gran poeta i periodista.

La seva poesia passa per diverses etapes sempre moguda, però, per dos corrents: el vitalisme i el decadentisme.

1a Etapa vitalista (1888–1893)

La seva primera etapa d'escriptor i poeta destaca pels poemes plens de vitalitat i energia. El 1888 va publicar el 1r poema important, L'oda infinita, obra que conté la seva teoria poètica. Aquest mateix any va ajudar el seu pare que es va arruinar i es va professionalitzar com a escriptor. El 1891 es va casar amb Clara Noble i va començar a publicar a la revista L'Avenç, on va col·laborar fins al 1893 com a traductor i poeta. El 1892 va escriure Pirinenques, una obra amb fragments decadentistes, i va començar a escriure al Diario de Barcelona.

A partir de 1893 es va donar a conèixer com a poeta i va començar a ser conegut i estimat. Va participar en la Festa Modernista de Sitges on va donar a conèixer fragments de Nietzsche. A l'estiu, de vacances a Sant Joan de les Abadesses va escriure La vaca cega. En arribar a casa després de l'atemptat al Liceu va veure la seva dona donant el pit al seu fill i a partir d'aquesta imatge va escriure Paternal. També és d'aquest mateix any el poema Excelsior.

1a Etapa decadentista (1894–1895)

El 1894 i una mica per seguir la moda del moment va entrar en un període decadentista del qual destaquen les Estrofes decadentistes (1894) i el recull de poesia Poesies (1895), on apareix publicat La vaca cega.

2a Etapa vitalista (1896–1905)

En aquesta segona etapa vitalista Maragall descobreix un catalanisme diferent de la Renaixença que aparella al vitalisme. El 1900 escriu el seu llibre culminant Visions & Cants. A partir de l'any 1900 es va distanciant del modernisme i esdevé un escriptor de fama reconeguda. En aquests anys va traduir Novalis, escriptor alemany, i va fixar la seva teoria literària. El 1903 va ser elegit president de l'Ateneu de Barcelona i el seu discurs va ser l'Elogi de la paraula, un discurs on elogia la paraula i el poder que té per expressar tot el pensament. L'any 1904, per haver guanyat tres premis als Jocs Florals, és proclamat Mestre en Gai Saber.

2a etapa decadentista (1906–1909)

En aquests anys Maragall va patir un moment de depressió degut a la incomprensió que sentia i va patir davant l'avanç del Noucentisme. D'aquesta època són Enllà (1906), un recull de poesies on apareix la 2a part del Comte Arnau, Haidé(1906) i Nausica (1906), basat en la Penélope de l'Odissea d'Homer.

3a etapa vitalista (1909–1911)

En aquesta última etapa Maragall recupera l'individualisme i el vitalisme de les primeres èpoques. Es dedica a intranquil·litzar l'ànim burgès que s'autoexculpa dels fets de la Setmana Tragica amb articles com L'Església cremada. D'aquesta època és Seqüències, que conté el Cant Espiritual i la 3a part d' El comte Arnau i Oda nova a Barcelona.