style="padding:4px;border:1px solid #ddd">
Power Probe Butane Soldering Kit
Fa 5 mesos
divendres, 31 d’octubre del 2008
divendres, 24 d’octubre del 2008
Video Record de Maria Mercè Marçal
Recital de poesia de Maria-Mercè Marçal a càrrec de Montserrat Carulla i Joel Joan durant l'acte celebrat el 20 de juny de 2008 a l'Auditori de Palau de la Generalitat.
M.Mercè Marçal
DIVISA
A l’atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona,
de classe baixa
i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Biografia Maria Mercè Marçal
Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista i comunista, i per un temps, editora. Usa com a nom de ploma Maria-Mercè Marçal.
Va passar la infantesa a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), d'on sempre es va considerar originària. Va estudiar el batxillerat a l'Institut de Lleida. El 1969 es va traslladar a Barcelona per ingressar a la Universitat. Es va llicenciar en Filologia Clàssica, i posteriorment exercí de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts. El 1972 es va casar amb el poeta Ramon Pinyol Balasch, de qui es va separar el 1976, després d'haver fundat amb ell i amb d'altres joves poetes l'editorial Els llibres del Mall el 1973. Va participar a l'Assemblea de Catalunya i va militar al PSAN des de finals del franquisme fins que se'n separà el 1980, en una escisió que conduirà a la fundació de Nacionalistes d'Esquerra[1].
L'any 1973 és cofundadora de l'editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet.
El seu primer llibre de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976) inclou el poema Divisa, que té el caràcter de manifest que resumeix les directrius del seu activisme:
"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. "
Aquests versos van esdevenir molt coneguts i gairebé bandera del moviment feminista d'esquerres a Catalunya [2]. Coordinà la secció de feminisme de la Universitat Catalana d'Estiu des de la seva creació el 1979 fins al 1985.
El 1980 té la seva filla Heura [1], que decidí criar tota sola i a qui va dedicar alguns dels seus poemes ("Triar" entre ells), i amb la qual el tema de l'embaràs i la maternitat entren a la seva obra. Tracta el tema de l'amor entre dones, inèdit a la literatura catalana fins al seu breu poemari Terra de mai[1], del 1982 (títol alusiu a la seva companya Mai Cobos), que es va editar inicialment amb poca difusió però que va incloure el 1985 al seu nou llibre La germana, l'estrangera. Des d'aleshores publica diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç, recull l'obra escrita entre el 1984 i el 1988.
Des del 1994 impulsà el col·lectiu d'escriptores del Centre Català del Pen Club[1]. Va fer de professora de l'Institut Joan Boscà, i als seus alumnes també va dedicar-los algun poema ("Als meus alumnes").
És important citar el seu vessant com a traductora, en la traducció d'autores com Colette, Marguerite Yourcenar, Anna Akhmàtova, Marina Tsvetàieva, Charles Baudelaire o Leonor Fini. Canten les seves lletres Marina Rossell, Teresa Rebull, Ramon Muntaner, Txiqui Berraondo, Maria del Mar Bonet, Celdoni Fonoll i Gisela Bellsolà.
Va morir a Barcelona, a causa d'un càncer, als 45 anys. Abans de morir va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona.
Obres
* Cau de llunes. Barcelona: Proa, 1977
* Bruixa de dol (1977-1979). Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1979
* Terra de mai. València: El cingle, 1982
* Sal oberta. Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1982
* La germana, l'estrangera (1981-1984). Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall,
1985
* Contraclaror: Antologia poètica de Clementina Arderiu Barcelona: La Sal,
edicions de les dones, 1985
* Desglaç (1984-1988). Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 1988
* Llengua abolida (1973-1988). Valencia: 1989
* La passió segons Renée Vivien, 1994. (Premi Carlemany 1994)
* Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del S.XX Barcelona: La Magrana, 1999
* Raó del cos. Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 2000
* Contraban de llum. Antologia poètica Barcelona, Proa, 2001
* El meu amor sense casa (CD), Barcelona, Proa, 2003
divendres, 17 d’octubre del 2008
Solitud ( Víctor Català )
Novel·la de Caterina Albert i Paradís, "Víctor Català". Publicada en fulletons de vuit pàgines setmanals a la revista Joventut des del 19 de març de 1904 fins al 20 d'abril de 1905, tot i que el capítol final està datat al febrer de 1905. Els fulletons, relligats i amb una coberta dissenyada per Josep Triadó, conformen la primera edició, posada a la venda a l'agost de 1905.
L'obra se centra en el trasbals interior d'una dona, la Mila, provocat per la insatisfacció de la convivència amb el seu marit, un home gandul i abúlic a qui ha de seguir a contracor per tenir cura d'una ermita en una muntanya solitària i esquerpa. La insatisfacció la porta al desequilibri psíquic i emocional i a la recerca de possibles sortides, mitjançant l'amor, el sentiment maternal i l'emoció estètica que projecta en les relacions amb altres persones. Finalment la pròpia realització li suposa assumir la solitud.
Inspirada en un paisatge real, la muntanya ultrapassa la funció de marc per assolir un sentit simbòlic que juntament amb el d'alguns personatges, sobretot el pastor i l'Ànima, és la base del simbolisme que teixeix l'obra. A aquest tret cal sumar-hi un estil ric en imatges i recursos, especialment comparacions i descripcions d'una gran plasticitat, i una llengua viva i expressiva. La llengua és particularitzada amb pluralitat de varietats i registres que diferencien la veu narrativa de la parla dels personatges. És destacable, en aquest sentit, el personatge de Gaietà a qui la parla singularitza com a pastor provinent de les contrades altes del Pirineu i que domina l'art de la paraula.
Solitud, l'obra més universal de la narrativa modernista, admet més d'una lectura tal com demostren les interpretacions fetes des de la psicoanàlisi i de la crítica literària feminista. L'èxit d'aquesta novel·la, l'avalen, no solament la bona acceptació de la crítica des de la primera edició fins ara i el premi Fastenrath que obtingué l'any 1909, sinó també les nombroses edicions i les traduccions a set llengües.
L'obra se centra en el trasbals interior d'una dona, la Mila, provocat per la insatisfacció de la convivència amb el seu marit, un home gandul i abúlic a qui ha de seguir a contracor per tenir cura d'una ermita en una muntanya solitària i esquerpa. La insatisfacció la porta al desequilibri psíquic i emocional i a la recerca de possibles sortides, mitjançant l'amor, el sentiment maternal i l'emoció estètica que projecta en les relacions amb altres persones. Finalment la pròpia realització li suposa assumir la solitud.
Inspirada en un paisatge real, la muntanya ultrapassa la funció de marc per assolir un sentit simbòlic que juntament amb el d'alguns personatges, sobretot el pastor i l'Ànima, és la base del simbolisme que teixeix l'obra. A aquest tret cal sumar-hi un estil ric en imatges i recursos, especialment comparacions i descripcions d'una gran plasticitat, i una llengua viva i expressiva. La llengua és particularitzada amb pluralitat de varietats i registres que diferencien la veu narrativa de la parla dels personatges. És destacable, en aquest sentit, el personatge de Gaietà a qui la parla singularitza com a pastor provinent de les contrades altes del Pirineu i que domina l'art de la paraula.
Solitud, l'obra més universal de la narrativa modernista, admet més d'una lectura tal com demostren les interpretacions fetes des de la psicoanàlisi i de la crítica literària feminista. L'èxit d'aquesta novel·la, l'avalen, no solament la bona acceptació de la crítica des de la primera edició fins ara i el premi Fastenrath que obtingué l'any 1909, sinó també les nombroses edicions i les traduccions a set llengües.
Biografia Víctor Català
Pseudònim de Caterina Albert (L’Escala, 1869-1966), novel·lista i narradora. També va escriure poesia i monòlegs teatrals. Fou la gran dels quatre fills del matrimoni format per l’advocat, polític i propietari rural Lluís Albert i Dolors Paradís. Va viure de les rendes familiars al seu poble natal i després de la mort del pare i de l’àvia materna tingué cura de la mare i de l’administració del patrimoni familiar. Va viatjar per Europa i va residir temporades a Barcelona, on a partir de l’any 1904 va disposar d’un pis. Fou educada i instruïda en el si de la família, únicament va anar a l’escola primària del seu poble i un any a un pensionat de Girona, on va començar a estudiar francès. Pel que fa a la ideologia, les activitats polítiques del seu pare, diputat republicà que es va haver d’exiliar durant un temps per haver participat en l’alçament federalista empordanès de l’octubre de 1869, són la base del catalanisme de l’autora, la seva identificació amb la llengua catalana i l’afinitat amb les doctrines d’Enric Prat de la Riba.
Culturalment, la família li va facilitar, amb classes particulars, l’acompliment de les inclinacions artístiques pel dibuix, la pintura i l’escultura, que va compartir amb la creació literària fins a començaments de segle. Fou també en la mateixa família on va trobar l’ambient propici per al seu "autodidactisme" literari: la mare escrivia poesies i l’àvia era una gran coneixedora del folklore i la cultura popular. També hi contribuïren el fet de poder disposar d’un estudi on gaudir de la privacitat necessària per a la creació i a una gran afició per la lectura que la portà a comprar, setmanalment, llibres i revistes.
Malgrat que sempre va voler donar la imatge "d’amateur", que va defensar la seva independència creativa al marge de dogmes i escoles i que va mostrar una certa resistència a les intervencions públiques, va establir relacions amb els grans escriptors de l’època com Joan Maragall i Narcís Oller amb els quals mantingué una gran amistat i per qui manifestà una gran admiració. Va col·laborar en diverses publicacions periòdiques com Joventut, La Il·lustració Catalana o Feminal. Va presidir els Jocs Florals de Barcelona de 1917 on pronuncià el discurs De civisme i civilitat i fou nomenada membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona l’any 1923 on llegí el discurs Sensacions d’Empúries.
Deixant de banda les primeres temptatives que suposen alguns treballs publicats amb el pseudònim de "Virgili Alacseal" a L’Esquella de la Torratxa, públicament la vida literària de Caterina Albert s’inicià el 1898 quan li foren premiats als Jocs Florals d’Olot un poema, "Lo llibre nou" i un monòleg teatral, La infanticida, l’autoria femenina del qual originà un escàndol que la portà a refugiar-se sempre més sota el pseudònim de Víctor Català.
Tenint en compte la cronologia de les edicions, l’obra s’agrupa en tres etapes. La primera concorda amb els anys del Modernisme i és la més important, tant per la quantitat d’obres com per la varietat de gèneres. Publica dos volums de poesia, El cant dels mesos (1901) i Llibre Blanc-Policromi-Tríptic (1905), un volum de teatre, Quatre monòlegs (1901), tres reculls de contes, Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904) i Caires Vius (1907), i una novel·la, Solitud (1905), que la consagra i traspassa les fronteres.
En aquests anys es perfilen ja les característiques de l’obra de l’autora, que amb poques variacions seran constants en tota la seva producció, tant a nivell de gèneres, com a nivell temàtic i formal. En primer lloc cal destacar la seva opció per la narrativa. En aquest gènere, en termes generals, tracta històries tràgiques del món rural que enfoca des d’una òptica pessimista i fatalista i amb una especial sensibilitat per l’estètica del negre o del clarobscur. Aquesta visió, comuna a d’altres modernistes, es centra en la lluita de l’individu contra els elements hostils que impossibiliten la seva pròpia realització. L’autora, a més a més, mostra interès pels mons interiors de les persones, sobretot de les dones, en un doble enfocament: l’aprofundiment psicològic d’un personatge, com fa magistralment amb la Mila de Solitud, o bé la dualitat entre l’aparença externa i la personalitat interior. Al predomini dels espais rurals i l’interès pels conflictes humans, cal afegir-hi la condensació narrativa i la riquesa lingüística, sobretot quant als registres i al lèxic, i estilística, un estil suggestiu, expressiu i plàstic, en definitiva efectista.
A partir de 1907 es produeix un silenci editorial de l’autora que es retreu davant dels atacs noucentistes a la narrativa rural. Els volums de contes La Mare-Balena (1920) i Contrallums (1930), la novel·la Un film 3.000 metres (1926) i l’antologia Marines (1928), configuren la segona etapa que quedarà interrompuda per la Guerra Civil i els primers anys de la dictadura franquista. Els contes d’aquests volums presenten les mateixes característiques dels anteriors. Amb la novel·la, en canvi, l’autora pretén, per una banda, adaptar-se a la modernitat amb la introducció d’elements procedents del cinema, i demostrar, per l’altra, la seva capacitat de fer novel·la ciutadana d’ambient no burgès. A la postguerra publica un volum de contes en castellà, Retablo (1944), un de proses literàries no narratives, Mosaic (1946) i dos reculls de contes, Vida mòlta (1950) i Jubileu (1951), que continuen sent una mostra de la gran capacitat narrativa de Víctor Català.
Culturalment, la família li va facilitar, amb classes particulars, l’acompliment de les inclinacions artístiques pel dibuix, la pintura i l’escultura, que va compartir amb la creació literària fins a començaments de segle. Fou també en la mateixa família on va trobar l’ambient propici per al seu "autodidactisme" literari: la mare escrivia poesies i l’àvia era una gran coneixedora del folklore i la cultura popular. També hi contribuïren el fet de poder disposar d’un estudi on gaudir de la privacitat necessària per a la creació i a una gran afició per la lectura que la portà a comprar, setmanalment, llibres i revistes.
Malgrat que sempre va voler donar la imatge "d’amateur", que va defensar la seva independència creativa al marge de dogmes i escoles i que va mostrar una certa resistència a les intervencions públiques, va establir relacions amb els grans escriptors de l’època com Joan Maragall i Narcís Oller amb els quals mantingué una gran amistat i per qui manifestà una gran admiració. Va col·laborar en diverses publicacions periòdiques com Joventut, La Il·lustració Catalana o Feminal. Va presidir els Jocs Florals de Barcelona de 1917 on pronuncià el discurs De civisme i civilitat i fou nomenada membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona l’any 1923 on llegí el discurs Sensacions d’Empúries.
Deixant de banda les primeres temptatives que suposen alguns treballs publicats amb el pseudònim de "Virgili Alacseal" a L’Esquella de la Torratxa, públicament la vida literària de Caterina Albert s’inicià el 1898 quan li foren premiats als Jocs Florals d’Olot un poema, "Lo llibre nou" i un monòleg teatral, La infanticida, l’autoria femenina del qual originà un escàndol que la portà a refugiar-se sempre més sota el pseudònim de Víctor Català.
Tenint en compte la cronologia de les edicions, l’obra s’agrupa en tres etapes. La primera concorda amb els anys del Modernisme i és la més important, tant per la quantitat d’obres com per la varietat de gèneres. Publica dos volums de poesia, El cant dels mesos (1901) i Llibre Blanc-Policromi-Tríptic (1905), un volum de teatre, Quatre monòlegs (1901), tres reculls de contes, Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904) i Caires Vius (1907), i una novel·la, Solitud (1905), que la consagra i traspassa les fronteres.
En aquests anys es perfilen ja les característiques de l’obra de l’autora, que amb poques variacions seran constants en tota la seva producció, tant a nivell de gèneres, com a nivell temàtic i formal. En primer lloc cal destacar la seva opció per la narrativa. En aquest gènere, en termes generals, tracta històries tràgiques del món rural que enfoca des d’una òptica pessimista i fatalista i amb una especial sensibilitat per l’estètica del negre o del clarobscur. Aquesta visió, comuna a d’altres modernistes, es centra en la lluita de l’individu contra els elements hostils que impossibiliten la seva pròpia realització. L’autora, a més a més, mostra interès pels mons interiors de les persones, sobretot de les dones, en un doble enfocament: l’aprofundiment psicològic d’un personatge, com fa magistralment amb la Mila de Solitud, o bé la dualitat entre l’aparença externa i la personalitat interior. Al predomini dels espais rurals i l’interès pels conflictes humans, cal afegir-hi la condensació narrativa i la riquesa lingüística, sobretot quant als registres i al lèxic, i estilística, un estil suggestiu, expressiu i plàstic, en definitiva efectista.
A partir de 1907 es produeix un silenci editorial de l’autora que es retreu davant dels atacs noucentistes a la narrativa rural. Els volums de contes La Mare-Balena (1920) i Contrallums (1930), la novel·la Un film 3.000 metres (1926) i l’antologia Marines (1928), configuren la segona etapa que quedarà interrompuda per la Guerra Civil i els primers anys de la dictadura franquista. Els contes d’aquests volums presenten les mateixes característiques dels anteriors. Amb la novel·la, en canvi, l’autora pretén, per una banda, adaptar-se a la modernitat amb la introducció d’elements procedents del cinema, i demostrar, per l’altra, la seva capacitat de fer novel·la ciutadana d’ambient no burgès. A la postguerra publica un volum de contes en castellà, Retablo (1944), un de proses literàries no narratives, Mosaic (1946) i dos reculls de contes, Vida mòlta (1950) i Jubileu (1951), que continuen sent una mostra de la gran capacitat narrativa de Víctor Català.
Video del Modernisme
"Memòria de Catalunya" dedica el capítol al modernisme, representat per artistes com Santiago Rusiñol, Ramon Casas o Isidre Nonell i per arquitectes com Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch o Lluís Domènech i Montaner.
L'any 1892, Santiago Rusiñol va organitzar la primera festa modernista a Sitges. Va ser el tret de sortida del moviment modernista a Catalunya. En aquestes trobades es reunien intel·lectuals, artistes i representants del món cultural que giraven entorn de la revista "L'Avenç". Un altre punt de trobada era la cerveseria de Barcelona Els Quatre Gats, inaugurada l'any 1897.
L'any 1892, Santiago Rusiñol va organitzar la primera festa modernista a Sitges. Va ser el tret de sortida del moviment modernista a Catalunya. En aquestes trobades es reunien intel·lectuals, artistes i representants del món cultural que giraven entorn de la revista "L'Avenç". Un altre punt de trobada era la cerveseria de Barcelona Els Quatre Gats, inaugurada l'any 1897.
divendres, 10 d’octubre del 2008
El Modernisme
El Modernisme és un moviment cultural que es produeix a Europa a finals del segle XIX i principis del XX. Malgrat que aquest moviment cultural de recerca de noves formes i expressions afecta a totes les manifestacions de l'art i el pensament, és en l'arquitectura i les arts plàstiques on es mostra amb ple sentit.
A Catalunya el Modernisme té unes dimensions i una personalitat especial que fa que puguem trobar manifestacions per tot arreu de la geografia catalana i en edificacions de molts diversos tipus: fàbriques, cooperatives agrícoles, ateneus, mercats i habitatges. El moment històric és idoni, creixement econòmic i reafirmació nacional.
L'agricultura s'orienta cap a l'exportació, la indústria en general, i la tèxtil en particular, viu un moment expansionista, també el comerç i les finances en general gaudeixen d'excel·lent salut a les grans ciutats del país, en especial Barcelona, on se'ls hi ha quedat petit el cinturó medieval de les muralles i han iniciat la seva expansió urbanística amb els plans d'eixample.
Aquesta situació a Catalunya contrasta amb un moment especialment pessimista a Espanya, on la pèrdua de les darreres colònies americanes posa en crisi el concepte de l'Estat espanyol i manifesta de forma meridiana l'anquilosament de les estructures de l'estat i la manca de modernitat en l'economia i la societat espanyoles.
L'arquitectura modernista a Catalunya significa, per una banda, la modernització de les tècniques de construcció (ús del ferro en les estructures, utilització dels elements prefabricats), al mateix temps que conserva elements tradicionals (construccions amb totxo vist) i enllaça amb l'estil gòtic amb el que guarda un cert paralel·lisme. És una arquitectura decorativa, integradora en l'edifici de totes les arts plàstiques. Els arquitectes són sovint decoradors també d'interiors i dissenyen tots els detalls: el mobiliari, la marqueteria, les vidrieres, els mosaics, la forja, etc. Hi ha una reivindicació de les artesanies en un moment de domini industrial.
Com a trets generals de reconeixement de l'estil modernista podem definir: el predomini de la corba sobre la recta, l'asimetria, el dinamisme de les formes, el detallisme de la decoració en la recerca d'una estètica per se, l'ús freqüent de motius vegetals i naturals i les figures de dona.
La cronologia exacta del Modernisme a Catalunya és difícil i sempre convencional. Podem situar-lo entre l'any 1888, any de l'Exposició Universal de Barcelona i el 1906, amb un epíleg fins l'any 1926, data de la mort d'en Gaudí.
A Catalunya el Modernisme té unes dimensions i una personalitat especial que fa que puguem trobar manifestacions per tot arreu de la geografia catalana i en edificacions de molts diversos tipus: fàbriques, cooperatives agrícoles, ateneus, mercats i habitatges. El moment històric és idoni, creixement econòmic i reafirmació nacional.
L'agricultura s'orienta cap a l'exportació, la indústria en general, i la tèxtil en particular, viu un moment expansionista, també el comerç i les finances en general gaudeixen d'excel·lent salut a les grans ciutats del país, en especial Barcelona, on se'ls hi ha quedat petit el cinturó medieval de les muralles i han iniciat la seva expansió urbanística amb els plans d'eixample.
Aquesta situació a Catalunya contrasta amb un moment especialment pessimista a Espanya, on la pèrdua de les darreres colònies americanes posa en crisi el concepte de l'Estat espanyol i manifesta de forma meridiana l'anquilosament de les estructures de l'estat i la manca de modernitat en l'economia i la societat espanyoles.
L'arquitectura modernista a Catalunya significa, per una banda, la modernització de les tècniques de construcció (ús del ferro en les estructures, utilització dels elements prefabricats), al mateix temps que conserva elements tradicionals (construccions amb totxo vist) i enllaça amb l'estil gòtic amb el que guarda un cert paralel·lisme. És una arquitectura decorativa, integradora en l'edifici de totes les arts plàstiques. Els arquitectes són sovint decoradors també d'interiors i dissenyen tots els detalls: el mobiliari, la marqueteria, les vidrieres, els mosaics, la forja, etc. Hi ha una reivindicació de les artesanies en un moment de domini industrial.
Com a trets generals de reconeixement de l'estil modernista podem definir: el predomini de la corba sobre la recta, l'asimetria, el dinamisme de les formes, el detallisme de la decoració en la recerca d'una estètica per se, l'ús freqüent de motius vegetals i naturals i les figures de dona.
La cronologia exacta del Modernisme a Catalunya és difícil i sempre convencional. Podem situar-lo entre l'any 1888, any de l'Exposició Universal de Barcelona i el 1906, amb un epíleg fins l'any 1926, data de la mort d'en Gaudí.
divendres, 3 d’octubre del 2008
Video: La Renaixença
La Renaixença va fer possible que el català s'estengués com a llengua pública. Aquest capítol de la sèrie de dibuixos "Història de Catalunya" ho explica de la mà d'en Dragui.
Durant molts segles, el català no es feia servir com a llengua literària, ja que els catalans que escrivien novel·les ho feien en castellà.
Fragment d'una obra de teatre
Mar i Cel
- Mira el mar de bellesa infinita, a la fosca tremola i s’agita, però l’aigua es torna blanca quan veu sortir la lluna, l’aigua es torna mansa igual que una llacuna. El mar també està sol, és fred com el cristall, però reflecteix el cel com un mirall.
- Mira el cel de grandesa infinita, en la fosca sent el fred i palpita. Però la lluna blanca li va encenent estrelles, milers de focs que dansen, milers de meravelles. El cel també està sol, però té un amagatall, al fons del mar, calmat com un mirall. No estàs sol.
- No estàs sola.
- No estàs sol.
- No estàs sola.
- No estàs sol/a en el món, el teu mar/cel ja té algú.
- Ja té algú (ja té algú), com tothom (com tothom).
- No estic sol/a i amb tu sóc el món.
- Mira el mar que tremola al seu llit.
- Mira el cel que palpita a la nit. Ets el mar.
- Ets el cel.
- Que es besen quan s’acosten a l’infinit.
- Mira el mar.
- Mira el cel.
- Que es busquen en un punt de l’infinit.Angel Guimerà.
Poema
Som i serem gent catalana
Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.
Déu va passar-hi en Primavera
i tot cantava al seu pas.
Canta la terra encara entera
i canta que cantaràs.
Canta l'aucell, el riu, la planta,
canten la lluna i el sol.
Tot treballant la mare canta
i canta al peu del bressol.
I canta a dintre de la terra
lo passat jamai passat,
i joren i nits de serra en serra
com tot canta al Montserrat.
Àngel Guimerà.
lo passat jamai passat,
i joren i nits de serra en serra
com tot canta al Montserrat.
Àngel Guimerà.
dimecres, 1 d’octubre del 2008
Resum: pàgina 10 "Maria Rosa"
El teatre en l'obra de Guimerà
Es va arribar al punta que calia aixecar el teatre, després d’una època folklòrica, es va aprofitar una plataforma comunicativa per eixamplar els límits de la cultura catalana.
En el teatre s’aconseguia potenciar una literatura nacional i s’adoptà una innovació:
el decasíl.lab.
Entre l’any 1879 i 1890, hi ha una insistència en la tragèdia romàntica de tema históric, amb una utilització personal del vers i una inseguretat creativa.
Hi ha un conflicte excessiu que desgavella el conjunt: Judit de Welp (1884), El fill del Rei (1886).Els personatges centrals apareixen com èssers extraordinaris.
La tragedia més destacada d’aquesta etapa és Mar i Cel (1888).
Es va arribar al punta que calia aixecar el teatre, després d’una època folklòrica, es va aprofitar una plataforma comunicativa per eixamplar els límits de la cultura catalana.
En el teatre s’aconseguia potenciar una literatura nacional i s’adoptà una innovació:
el decasíl.lab.
Entre l’any 1879 i 1890, hi ha una insistència en la tragèdia romàntica de tema históric, amb una utilització personal del vers i una inseguretat creativa.
Hi ha un conflicte excessiu que desgavella el conjunt: Judit de Welp (1884), El fill del Rei (1886).Els personatges centrals apareixen com èssers extraordinaris.
La tragedia més destacada d’aquesta etapa és Mar i Cel (1888).
De l’any 1890 fins al 1900 comença el segon període on Guimerà assoleix una qualitat destacada i una producción personal.
A través del conreu del sainet costumista és La Sala d’espera (1890), on s’habitua a la creació d’un ambient versemblant i utilitza la prosa.
On s’esdevenien els conflictos socials, anarquisme i corrupción política era en les següents obres: En Pólvora (1890), La festa del blat (1896) i La farsa (1899).
A través del conreu del sainet costumista és La Sala d’espera (1890), on s’habitua a la creació d’un ambient versemblant i utilitza la prosa.
On s’esdevenien els conflictos socials, anarquisme i corrupción política era en les següents obres: En Pólvora (1890), La festa del blat (1896) i La farsa (1899).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
