Fragment d'una obra de teatre

Mar i Cel

- Mira el mar de bellesa infinita, a la fosca tremola i s’agita, però l’aigua es torna blanca quan veu sortir la lluna, l’aigua es torna mansa igual que una llacuna. El mar també està sol, és fred com el cristall, però reflecteix el cel com un mirall.
- Mira el cel de grandesa infinita, en la fosca sent el fred i palpita. Però la lluna blanca li va encenent estrelles, milers de focs que dansen, milers de meravelles. El cel també està sol, però té un amagatall, al fons del mar, calmat com un mirall. No estàs sol.
- No estàs sola.
- No estàs sol.
- No estàs sola.
- No estàs sol/a en el món, el teu mar/cel ja té algú.
- Ja té algú (ja té algú), com tothom (com tothom).
- No estic sol/a i amb tu sóc el món.
- Mira el mar que tremola al seu llit.
- Mira el cel que palpita a la nit. Ets el mar.
- Ets el cel.
- Que es besen quan s’acosten a l’infinit.
- Mira el mar.
- Mira el cel.
- Que es busquen en un punt de l’infinit.

Angel Guimerà.