Joan Salvat i Papasseit (Barcelona, 16 de maig de 1894 - Barcelona, 7 d'agost de 1924) va ser un escriptor barceloní d'extracció humil, esperit rebel i altament autodidacta. Conegut com a poeta d'Avantguarda, va tenir també una prolífica activitat com a redactor d'articles de crítica social en castellà i català simpatitzant amb els corrents anarquistes i socialistes de l'època. El seu estil enèrgic i impulsiu contrasta amb una vida d'obligada rutina i repós deguts als problemes de salut. Va morir de tuberculosi als trenta anys, deixant una obra que durant dècades va ser poc coneguda.
A partir dels anys seixanta la seva figura va ser popularitzada sobretot gràcies a autors de la Nova Cançó que van posar música a alguns dels seus poemes. Avui dia és considerat un dels escriptors catalans clau del segle XX i el seu recull de poemes El poema de La rosa als llavis és de lectura obligada a l'ensenyament secundari de Catalunya.
La Mancomunitat de Catalunya va portar importants millores al país. En Dragui, el narrador de la sèrie "Història de Catalunya", explica com es va crear i destaca altres aspectes de l'època, com el pistolerisme o el naixement del noucentisme.
L'any 1911 van tenir lloc diverses reunions de delegats de les diputacions provincials, presidides per Enric Prat de la Riba, que tenien com a objectiu engegar un projecte per agrupar totes quatre diputacions en una sola Diputació de Catalunya. Així va néixer la Mancomunitat, que va ser el primer pas per demanar l'autonomia.
Després d'un llarg procés de tràmits, el 26 de març de 1914, la Mancomunitat de Catalunya va obtenir llum verda. Era el primer organisme públic nacional després de 200 anys, justos, de la guerra de Successió.
La Mancomunitat va dur a terme un programa d'acció per modernitzar Catalunya que va afectar els ferrocarrils, les conduccions d'aigua, els telèfons, les escoles... Es van crear, per exemple, l'Escola Superior d'Agricultura i l'Escola del Treball.
Un dels encerts de la tasca de Prat de la Riba va ser aconseguir la col·laboració de persones de tota mena d'idees i tendències. A Pompeu Fabra li va encarregar l'elaboració d'una gramàtica i un diccionari per ordenar la llengua; a Pau Vila, l'organització territorial de Catalunya en municipis i comarques; a Eduard Fontserè, la creació del Servei Meteorològic de Catalunya i, a Josep Comas, que estudiés el cel des de l'Observatori Fabra. Comas i Solà va ser un gran astrònom. Va descobrir dos cometes, una estrella variable i onze asteroides, un dels quals el va batejar amb el nom de Barcelona.
Rosa Sensat, Alexandre Galí, Manuel Ainaud i Joan Bardina van seguir el mètode creat per la pedagoga Maria Montessori a Itàlia. L'Escola Montessori es va instal·lar a la Casa de la Maternitat de la Diputació.
Prat de la Riba va impulsar nombroses organitzacions: escoles d'infermeres, d'art dramàtic, d'estudis comercials, biblioteques, museus...
L'any 1914, l'assassinat del príncep Ferran d'Àustria a Sarajevo va fer esclatar la Primera Guerra Mundial. Espanya no hi va entrar i la indústria en va treure profit.
Pocs anys després, a Mèxic hi va tenir lloc la revolució política i agrària, amb dos caps populars: Pancho Villa i Emiliano Zapata.
L'any 1917, Lenin va triomfar amb la revolució boltxevic a Rússia i això va encoratjar els obrers, que van veure que la presa del poder era possible.
Era l'època de personatges com Francesc Cambó, federalista, o Àngel Pestaña, anarcosindicalista; però també dels pistolers a sou de la patronal, que tenien al seu punt de mira el líder sindical Salvador Seguí, anomenat "el Noi del Sucre", i Francesc Layret, polític i advocat dels obrers. Va ser un temps de vagues que paralitzaven la indústria, bombes, pànic i mort.
Pel que fa a la cultura, va sorgir el noucentisme, un nou moviment cultural i artístic que va trencar amb el modernisme. El noucentisme es basava en la mesura i la serenitat mediterrània clàssica.
Eugeni d'Ors, filòsof i assagista, va ser un dels teòrics del noucentisme. Va dirigir el Departament d'Instrucció Pública de la Mancomunitat i va ser secretari de l'Institut d'Estudis Catalans.
Altres representants del noucentisme van ser el poeta Josep Carner, el pintor Joaquim Torres Garcia i la il·lustradora Lola Anglada.
Si un estel es morís, qui en tindria, fidel, recordança en el món, tan llunyà i adormit? Qui mirés al seu lloc hi veuria la nit. En el cel, qui sap mai on ha mort un estel?
Si un estel a venir cal que es mostri en el cel (aqueix full tremolós que ja apar tan escrit) qui podrà senyalar son viatge amb el dit? qui sap mai, tan endins, on pot néixer un estel?
Hem viscut? O potser la parença ha mentit! Hem de viure. El desig mentiria, cruel? Que ton càntic humil sigui pur de recel. Amb els ulls implorants fadiguem d'infinit.
A principis de segle XX s'incorporà a La Veu de Catalunya, i hi escrigué fins al 1928. El 1915 es casà amb la xilena Carmen de Ossa ( -Líban, 1935), amb qui tingué dos fills: Anna Maria i Josep.
Renovador de la poesia, de la llengua i de la prosa, va crear un nou estil de periodisme polític. Amb Prat de la Riba, a la Mancomunitat, va lluitar per la professionalització de la literatura catalana, que considerava adolescent. Després de la mort d'aquest, el 1920 Carner es presenta a Madrid a unes oposicions al cos consular, i al març del 1921, ingressa a la carrera diplomàtica, i marxa de Catalunya cap a Gènova per instal·lar-s'hi amb tota la família com a vicecònsol d'Espanya. Va exercir càrrecs a Gènova, San José de Costa Rica, l'Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París. Durant la guerra civil espanyola va ser un dels pocs diplomàtics que es mantingué fidel a la República. A causa d'aquest fet i del manteniment de les seves fermes conviccions catalanistes i democràtiques, el 1939 el seu allunyament de Catalunya esdevingué forçat i no hi va tornar a residir mai més.
Es casà amb la professora i crítica literària belga Émilie Noulet en segones núpcies i emprengué el camí de l'exili, primer a Mèxic (1939 al 1945), on fou professor al Colegio de México, i després a Bèlgica on morí l'any 1970, poc després d'un breu (i sembla que no gaire conscient) retorn a Catalunya.
Les minves del gener Com al mig de l'hivern la primavera, aixís el cel avui, i el sol i l'aire, obre de bat a bat balcons i portes i omple la casa de clarors, aimia. Glòria dels ulls el cel, del pit les aures, són avui. Fins a cada moment sembla que han d'esclatar en verdor les branques nues, que l'horitzó ha d'omplir-se d'orenetes, i que s'ha d'embaumar tota la terra. No sents una frisança, dona? Digues: no et sents la primavera a les entranyes? Llança't, doncs, al carrer: si t'hi trobessa, te donaria un bes al mig dels llavis, al davant de tothom, sense vergonya de besar i ser besat, que avui n'és dia. Som al mig de l'hivern: ahir glaçava, demà les neus blanquejaran la serra. La primavera és lluny del temps endintre, pro un dia com avui n'és la promesa. Si promesa tu em fosses, estimada, ja cap mena d'hivern en mi cabria, ni ara, ni després, ni mai, que portes tu a dintre els ulls la primavera eterna.
Maragall era el fill petit de la seva família i tenia tres germanes. El seu pare, fabricant tèxtil. Estudià dret quan el seu pare volia que es cuidés de la fàbrica, però això no l'impedí ser un gran poeta i periodista.
La seva poesia passa per diverses etapes sempre moguda, però, per dos corrents: el vitalisme i el decadentisme.
1a Etapa vitalista (1888–1893)
La seva primera etapa d'escriptor i poeta destaca pels poemes plens de vitalitat i energia. El 1888 va publicar el 1r poema important, L'oda infinita, obra que conté la seva teoria poètica. Aquest mateix any va ajudar el seu pare que es va arruinar i es va professionalitzar com a escriptor. El 1891 es va casar amb Clara Noble i va començar a publicar a la revista L'Avenç, on va col·laborar fins al 1893 com a traductor i poeta. El 1892 va escriure Pirinenques, una obra amb fragments decadentistes, i va començar a escriure al Diario de Barcelona.
A partir de 1893 es va donar a conèixer com a poeta i va començar a ser conegut i estimat. Va participar en la Festa Modernista de Sitges on va donar a conèixer fragments de Nietzsche. A l'estiu, de vacances a Sant Joan de les Abadesses va escriure La vaca cega. En arribar a casa després de l'atemptat al Liceu va veure la seva dona donant el pit al seu fill i a partir d'aquesta imatge va escriure Paternal. També és d'aquest mateix any el poema Excelsior.
1a Etapa decadentista (1894–1895)
El 1894 i una mica per seguir la moda del moment va entrar en un període decadentista del qual destaquen les Estrofes decadentistes (1894) i el recull de poesia Poesies (1895), on apareix publicat La vaca cega.
2a Etapa vitalista (1896–1905)
En aquesta segona etapa vitalista Maragall descobreix un catalanisme diferent de la Renaixença que aparella al vitalisme. El 1900 escriu el seu llibre culminant Visions & Cants. A partir de l'any 1900 es va distanciant del modernisme i esdevé un escriptor de fama reconeguda. En aquests anys va traduir Novalis, escriptor alemany, i va fixar la seva teoria literària. El 1903 va ser elegit president de l'Ateneu de Barcelona i el seu discurs va ser l'Elogi de la paraula, un discurs on elogia la paraula i el poder que té per expressar tot el pensament. L'any 1904, per haver guanyat tres premis als Jocs Florals, és proclamat Mestre en Gai Saber.
2a etapa decadentista (1906–1909)
En aquests anys Maragall va patir un moment de depressió degut a la incomprensió que sentia i va patir davant l'avanç del Noucentisme. D'aquesta època són Enllà (1906), un recull de poesies on apareix la 2a part del Comte Arnau, Haidé(1906) i Nausica (1906), basat en la Penélope de l'Odissea d'Homer.
3a etapa vitalista (1909–1911)
En aquesta última etapa Maragall recupera l'individualisme i el vitalisme de les primeres èpoques. Es dedica a intranquil·litzar l'ànim burgès que s'autoexculpa dels fets de la Setmana Tragica amb articles com L'Església cremada. D'aquesta època és Seqüències, que conté el Cant Espiritual i la 3a part d' El comte Arnau i Oda nova a Barcelona.
Maragall es sorprèn de la reacció que li causa la novel.la. Veu clarament que la muntanya és una altra protagonista.
Li escriu a Víctor Català per felicitar-lo per la seva obra per carta.
Li diu a Català que una figura imprtant per ell és el pastor, que és forta i dolça, y la muntanya, que fa sentir el mateix que quan un va a la muntanya en els tres primers capítols.
Català diu que ell no veu al pastor com una figura tan dolça com descriu Maragall i quan parla de la muntanya en realitat parla de la muntanya que ell coneix, la muntanya pirinenca, que tres mesos després, li escriurà, estupefacte:
Pensa que a la muntanya n'hia ha fins l'olor, per això diu que no coneix l'alta muntanya y tenia per indestructibles la relació entre l'art i la vida.
Jo em faig càrrec de la intuició artística. La sensació de la vida de les muntanyes com vostè dóna en "Solitud" sense haver-hi estat, ho tinc per maravella i pogués dir-me com ha estat això, em faria una gran mercè.
